'No podíem fer altra cosa. La guerra se'ns acosta, es va tancant el cercle. No fa tant  dels horrors de la nostra guerra civil i de la segona guerra mundial, de les matances indiscriminades de joves a l'Amèrica llatina, de les guerres del Golf, de l'Orient mitjà, de les guerres que bullen a diferents països d'Àfrica... I ja tornem a tenir els sons de guerra i les imatges a la pantalla i a les xarxes mentre ens fiquem la cullera a la boca. Les guerres, que decideixen  els mandataris en els seus jocs d'estratègia, i pateixen centenars de milers, milions d'innocents.  I el que no són guerres, com ara la inqualificable massacre continuada a Palestina, la tortura i l'extermini consentit i aplaudit per bona part de la comunitat internacional, envoltada de mentides. Els milers i milers d'infants alimentats amb llet de mort.

A casa, el bon dia  va acompanyat de Què han dit? Quants morts, avui? Surten a la conversa entre el pastís i l'hora del brindis a les nostres festes. I ho col·loquem a part, en un lloc que no molesti. No sabíem quina altra cosa fer. Ens sentim tan inútils. Però vèiem que no era una opció, que era el nostre deure. Avui, els poetes ens deixen les seves paraules per vestir els nostres crits orfes, ens fan préstec dels seus versos per calçar la nostra impotència. I per tal que aquestes paraules de foc i de dolor quedin ben incrustades als cors, i els fertilitzin, en J Sarraute les acompanyarà amb la seva música, i la Cristina Villa amb algunes de les seves millors imatges. Tanmateix hem volgut acabar amb paraules de pau, una pau que forçosament ha de ser treballada, culta, activa i vigilant. Estem obligades a somniar i a treballar per la pau, com si fos possible.

També acabarem amb música de pau. Hem respectat la llengua d'aquells que escriuen en castellà. Dels altres n'hem utilitzat la traducció al català, algunes fetes per l'Oriol Marfà o per mi mateixa. No som recitadors, som lectors i lectores. Confiem amb la vostra benevolència.'