Gonçal Calvo ha tornat a casa. L'estudi de Ràdio Argentona, que ell mateix va ajudar a posar en marxa fa més de quaranta anys, l'ha rebut ara a l'altre costat del micròfon. “Crec que és la primera vegada a la meva vida que estic a l'altre cantó”, reconeix amb un somriure, després d'haver dedicat quatre dècades a fer preguntes, qüestionar i narrar la realitat des dels micròfons de Catalunya Ràdio.

Calvo és un dels pares dels informatius de Ràdio Argentona. Als anys vuitanta, en plena efervescència democràtica, va formar part del nucli impulsor d'una emissora que va néixer “al·legal”, amb molta empenta i poques normes. “Ens vam autoorganitzar i em pagaven amb un sobre, sense contracte ni assegurança”, recorda. Aquells inicis, explica, estaven plens de ganes d'expressar-se després de la dictadura, però també de confusió: “Els ajuntaments tampoc sabien com gestionar-ho. Era una època molt emocionant, dura, però apassionant”.

A Ràdio Argentona, Calvo va aprendre a moure's entre la proximitat i la distància professional. “Quan treballes en un mitjà local, tothom et coneix. És com els metges o els mestres: quan surts al carrer, no deixes de ser-ho. Has de saber gestionar aquesta proximitat.”

Després d'aquella etapa fundacional, va fer el salt a Catalunya Ràdio, on va viure moments que han quedat gravats a la memòria col·lectiva. Un dels més intensos, diu, va ser l’incendi del Liceu: “Vaig sortir de la closca de l'ou. Em va agafar totalment desprevingut. Però amb els anys aprens que la tensió davant del micròfon és necessària per fer bé la feina.”

També recorda els grans incendis de la Catalunya Central, on va viure situacions límit: “Vam haver de fugir de les flames i vaig veure com un tornado arrencava el sostre d'una masia de sis-cents anys. Aquell dia vaig veure l'infern.” Per a Calvo, el repte més gran d'aquells moments era posar paraules a allò que semblava inefable: “A la ràdio no tens temps per pair-ho. Has d'explicar-ho en directe, amb precisió i serenor.”

Durant la seva trajectòria, Calvo ha estat redactor, cap de secció i coordinador, però confessa que mai ha deixat de sentir respecte pel micròfon: “En quaranta anys, mai he perdut la por al micro. Cada cop que entro a l'estudi, em poso en tensió.” Una tensió que considera imprescindible per mantenir la qualitat i la veracitat informativa.

El periodista argentoní també parla amb nostàlgia dels inicis tecnològics de la professió: les màquines d'escriure, els teletips, les cabines telefòniques i els casets. “Vam aprendre a fer cròniques des de qualsevol lloc. Una nit fins i tot vaig enviar peces des d'una casa de senyoretes de Castelldefels, perquè era l’únic lloc amb telèfon disponible!”.

En una conversa plena d'anècdotes i reflexió, Calvo defensa amb convicció la necessitat de mantenir la mirada crítica en el periodisme actual, especialment en temps de gabinets de premsa potents i missatges institucionals molt dirigits. “El problema no és tant que els periodistes no surtin de la redacció, sinó que han de saber mirar més enllà del dossier oficial. No podem quedar-nos amb el que diu l'administració. Hem d'anar a parlar amb la gent, contrastar. No podem mai perdre l'esperit crític.”

Ara, ja jubilat, Calvo continua vinculat al món del periodisme amb projectes formatius adreçats a joves entorn la veritat i les fake news. Un cop més, demostra que la curiositat i la inquietud, com la seva passió per la ràdio, no s'apaguen mai.

View this post on Instagram

A post shared by Ràdio Argentona (@radioargentona)

👉 Informa't del que passa a Argentona a través del WhatsApp. Entra a l'enllaç, prem el botó Seguir i 🔔 activa la campaneta per rebre les notificacions. També ens trobaràs a Telegram.