El fotoperiodista argentoní, Joan Gálvez, acaba de tornar d'Ucraïna en la que ha estat la seva primera experiència en un conflicte bèl·lic. En una entrevista a l'A Mig Matí, ha explicat que el camí fins al front és tan indivisible com el que separa la vida de la mort i que per tal de denunciar l'absurditat de les guerres, ha retratat la cruesa, el dolor i el patiment que generen. Gálvez ha conviscut amb el so de sirenes, bombes i metralla, avançant a cada passa amb el temor de no trepitjar cap mina amagada i amb la veu de la consciència ofegada.

Joan Gálvez reconeix que en el seu retorn ha substituït el casc i l'armilla antibales per una quantitat indefinida d'estrès posttraumàtic, però sense entrar en detalls perquè "seria injust parlar del meu patiment després de tot el que hem vist". Gálvez reflexiona sobre si paga la pena l'angoixa que ha generat a la seva família, però alhora defensa que la seva feina és tant perillosa com necessària. Precisament perquè li repugnen les guerres, aquest fotoperiodista de vint-i-un anys, vol continuar trencant els silencis dels conflictes i drames humanitaris, exposant, càmera en mà, "tot allò que mai hauria d'haver succeït".