Des que va trepitjar l'entarimat del Centre Parroquial la Laia Alsina i Ferrer (Argentona, 1988) només ha baixat de l'escenari per mirar-se'l de front, com a dramaturga i directora. Un camí professional ple d'obstacles que encara amb la valentia que atorga la passió: “No podria fer una altra cosa”. Ja ha publicat un text i ha escrit i dirigit dos muntatges amb companyia pròpia, El Martell. El seu és un teatre rotund i experimental, no apte per a espectadors poc avesats a la provocació. Ben aviat la Sala d'Argentona exhibirà un muntatge d'aquesta creadora que es defineix com a directora de teatre i dramaturga, feminista, i precària.

El món del teatre s'endevina inestable.

Per poder ser directora de teatre i dramaturga faig mil cosses vàries per sobreviure, del teatre no es guanyen diners. Ara estic fent de taquillera a l'auditori de Barcelona, a part l'institut del teatre m'ha encarregat un parell de feines. A l'estiu dirigiré un grup amateur de Sort que m'ha encarregat un text sobre un fets històrics del Pallars.  

Com es troba la feina en aquest món?

Per contactes. L'institut del teatre és el millor lloc per estudiar, on obtens la millor formació però, a més, t'ofereix contactes i això és una porta d'entrada. El que faig a l'auditori és per tenir el coixí per pagar el lloguer i la resta son coses extres per acabar d'arribar.

Però tot i així...

Ara estic fent de taquillera a l'auditori de Barcelona, a part l'institut del teatre m'ha encarregat un parell de feines.

Aspires a que hi hagi un canvi?

No ho crec, el món teatral és terrible. No arribes ni de broma al salari mínim a no ser que siguis de l'1% privilegiat que coneix tothom. Però aquests també poden passar-se un any sense que els soni el telèfon. Ningú se salva de la inestabilitat, això s'hauria de resoldre.

Com?

Segurament les institucions haurien de fer més esforços. També és cert que la cultura necessita llibertat i si està subvencionada es troba davant d'un dilema. Però està clar que el model no funciona perquè condemna tot un sector a la precarietat i això és així perquè en aquest país no s'ha vist mai la cultura com una cosa necessària.

Què et motiva per persistir?

Doncs el motiu és molt romàntic, és la passió, el sentir que no podria fer una altra cosa. És el que em fa més feliç del món. A més, trobo que fer teatre té un punt de revolucionari. Així ho senten també els companys de la companyia amb la que treballo. En un món en què tothom s'ocupa la major part del dia per sobreviure, quan tens un equip unit per la fe en una idea, en un projecte, en l'art i la cultura i que allò que fas aporta alguna cosa que no val en diners, això és revolucionari.

Vas començar el camí com a actriu.

Sí, però cada cop tenia més inseguretats, més pànic escènic. Gaudia molt sobre l'escenari però també patia molt.

Com vas fer el pas a la dramatúrgia?
Sempre he escrit, em ve de ma mare. D'alguna manera vaig pensar que era un altre canal amb el que podia fusionar les meves grans passions, gaudint i sense patir.

Ja no pateixes?

Molt! Però en aquest sentit els actors són molt més herois perquè estan molt més exposats. En el moment de l'estrena estan sols i no pots fer-hi res. Tu pateixes des de la cabina, a la penombra, és un patiment diferent.

No es veuen gaire directores.

És cert, però en canvi a l'Institut és a l'inrevés. No som un món a part, ens passa el mateix que a la resta de la societat. Els llocs de visibilitat els ocupen sobretot ells. En el camp de l'actuació encara és més escandalós perquè el percentatge d'actrius és abismal respecte als actors i, en canvi, la diferència d'oportunitats a favor d'ells és vergonyosa. I això passa en un sector que sempre s'ha vantat de progre. 

Serà perquè s'escriuen més papers per a homes?

Sí, sempre ha estat així. Però quin sentit té avui dia que no puguem portar els clàssics a escena amb una revisió de gènere? Perquè no podem fer que Hamlet sigui una dona? Tal i com va fer la Núria Espert posant-se a la pell del Rei Lear. Això es podria fer molt més.

El teatre que fas també denuncia aquestes desigualtats.

Amb El Martell fem teatre polític perquè volem incidir en la societat, analitzar els mecanismes de control del poder.

Formalment també arrisqueu.

Fem entrar en xoc el text amb el cos. Ho anomenem teatre físic. Els nostres espectacles mai tenen una escenificació realista ni naturalista. Els espais no són concrets i el llenguatge és ple de coreografies.

Estem preparats per entendre'l?

Certament fem el que la majoria està acostumada a veure. Però el fet que s'entengui per mi és una obsessió perquè el teatre és un acte comunicatiu. Si fracasses aquí la resta ja no té sentit. Però a l'hora considero que s'ha de treballar apel•lant a comprensions que no són racionals o intel•lectuals. La comprensió emocional és la que activem, per exemple, en un espectacle de dansa. A més, si vols transformar la societat has d'apel•lar a un públic intel•ligent, que pensi.

Entens que hi hagi art que no es comprometi?

Sí, és clar. Però per mi el teatre ha de tenir una vessant ètica, una d'estètica i una de política. Si en falta alguna no és el meu teatre.

Al darrer espectacle, Ah! (Judit), planteges tota una sèrie d'injustícies sense proposar solucions. No hi ha esperança?

Al revés, l'esperança hi és, i molta! Planteja un camí: cridar, accionar, despertar, respondre. Aquest espectacle és sobre la violència que el sistema exerceix i contra aquesta violència s'ha de cridar. Però certamen jo no sóc ningú per donar receptes i per això el que intento és plantejar preguntes: perquè estem callats davant de tota aquesta violència? És normal? La resposta l'ha de trobar cadascú.

D'on neix?

De comprovar que hi ha violències que es categoritzen com a tal i d'altres que no, que són assumides i invisibilitzades.

Per exemple?

Cobrar 700 euros al mes per una jornada de 40 hores és violència. També ho és la que exerceix la policia o l'assetjament a una dona que simplement passeja pel carrer.  No ho anomenem violència perquè ho hem normalitzat i creiem que és el que ens toca.