Ja ho anunciàvem la setmana passada; la representació de “La Butaca” havia d'arribar a Argentona com el plat fort de teatre de Festa Major, i així va ser. Tot i que no tots els argentonins s'ho van creure i la sala va omplir-se menys que en altres espectacles, els assistents van gaudir intensament del que un dels actors ja havia batejat com a “60 minuts frenètics”.

El viatge en el temps de l'Antonio (Joan Valentí), un mosso d'esquadra gallec que homenatjava Pepe Rubianes, i també de l'Agustí Duran (Robert Gobern), un historiador ben particular, només és l'excusa per donar-nos a tots una lliçó d'història més enllà del setge de Barcelona.

La butaca i la comèdia són els eixos principals de la trama. Però no ens deixem enganyar, perquè l'humor amb què se'ns expliquen els antecedents de la Guerra de Successió com el testament de Carles II, la  figura de Rafael Casanova (sense “de” i sense essa) o la crida a les armes durant el setge, és més àcid i mordaç del que ens volen fer creure els personatges aparentment innocents i rocambolescos de la funció. No es tracta d'una hagiografia patriòtica sinó d'una revisió del que se'ns ha fet creure des d'un prisma còmic.

Els ràpids canvis d'escena i de vestuari donen un gran dinamisme a l'obra, on no hi ha espai per l'avorriment i fins i tot hi ha lloc per la interacció amb el públic –això ho sap bé l'argentoní que va acabar emmanillat a la butaca!–.

La feina dels actors és impecable –sobretot la capacitat camaleònica de passar d'un català de la ceba a un galaico-catalán i a un espanyol de pura raça–, i la compenetració entre ells fa de l'espectacle un recorregut coherent amb un final (o finals?) sensacional.

S'anunciava com a una obra apta per a totes les sensibilitats polítiques, i així va ser. El públic que va assistir a la funció va gaudir-la i va riure molt amb aquesta revisió dels fets de 1714.

Crònica de Laura Gállego, estudiant de Periodisme en pràctiques a Ràdio Argentona. 

Podeu escoltar l'entrevista que vam fer a Joan Valentí al nostre ivoox: