Aquest 2009 s'ha celebrat el trenta aniversari de la constitució dels ajuntaments democràtics. Abans de tancar l'any l'Ajuntament d'Argentona vol celebrar-ho amb un acte institucional que tindrà lloc el proper diumenge al Saló de Pedra (12 h) i en el que és previst que hi participin totes les persones que han pres possessió de la bara d'alcaldia al llarg d'aquests trenta anys.

Argentona Comunicació se suma a la commemoració recuperant el reportatge publicat al número 99 de la revista Cap de Creus: 

ARGENTONA: 30 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

Aquest any es commemora el 30 aniversari de les primeres eleccions democràtiques als ajuntaments, que es van celebrar el 3 d'abril de 1979. Tres dècades en les quals Argentona i les necessitats i demandes dels seus ciutadans han canviat molt. Els encarregats de decidir com fer-hi front han estat els argentonins i argentonines que s'han volgut involucrar en la vida política del poble.

El 1979, després del llarg període de la dictadura, Argentona es preparava per la celebració dels primers comicis en democràcia. S'hi presentaven tres formacions: la Candidatura d'Argentonins Independents (CAI), la Candidatura d'Unitat Popular d'Argentona (CUPA) i Convergència i Unió. La CAI, de caire conservador, encapçalada per Esteve Canal, aplegava gran part de la junta del Centre Parroquial. La CUPA, encapçalada per Àngel Gómez era la candidatura de la gent d'esquerres. La CAI, amb 1.223 vots i sis regidors, va guanyar les eleccions. En segons lloc va quedar la CUPA, amb 1.112 vots i 5 regidors i, finalment, CiU amb 585 vots i, tant sols, 2 regidors.

Però el joc d'aliances posterior als comicis va girar el resultat: la CUPA donava l'alcaldia al candidat de CiU, Jordi Suari, i relegava la CAI a l'oposició. Com a resposta, els sis regidors de la CAI van presentar la dimissió en bloc el mateix dia de la constitució del primer ajuntament democràtic. El resultat: un consistori sense quòrum i, per tant, sense capacitat legal d'aprovar cap acord de ple. La situació es va allargar gairebé sis mesos fins que el Conseller de Governació va convocar als regidors dimissionaris a la Generalitat i els va convèncer perquè tornessin a l'Ajuntament i acceptessin fer-se càrrec de la regidoria de serveis.

L'hegemonia de Convergència i Unió

Superat aquell primer mandat Argentona va iniciar un extens cicle polític en el que Convergència i Unió obtindria l'alcaldia, mandat rere mandat, gràcies a ser la força més votada. Els segons comicis en democràcia, l'any 1983, van portar a l'alcaldia a l'advocat Josep Maria Gallifa. El 1987 Convergència i Unió tornava a guanyar les eleccions, aquest cop amb Esteve Canal al capdavant. La federació va veure en Canal un home de caràcter fort i carismàtic, capaç de capitalitzar la major part del vot conservador de la vila. Va ser durant el mandat d'Esteve Canal que l'Ajuntament es traslladar a l'edifici que ocupa avui, es va construir la casa de cultura que avui ocupa el Museu del Càntir i es van iniciar les gestions per convertir La Sala en equipament municipal.

El 1991 Convergència va tornar a guanyar les eleccions però, aquest cop l'estabilitat brillaria per la seva absència. De fet, el mandat que s'inicià el 1991 va ser el més inestable dels que s'han viscut fins al moment. El consistori va viure fins a cinc canvis de govern pels quals hi van passar tots els grups municipals. Tots ells van governar en les diferents regidories existents i de nova creació. Agrupació d'Argentona, encapçalada per Jordi Suari, va endegar el primer projecte conjuntament amb el PSC, ERC i IC. Però, la poca entesa entre aquests quatre grups va provocar un segon govern format per Agrupació d'Argentona i CiU. Els convergents, amb Joaquim Casabella al capdavant, acabarien governant després que Suari presentés una moció de confiança. Finalment, i després de mesos governant en minoria, CiU aconseguia el suport del PSC. El 1995 Convergència i Unió, amb Joaquim Casabella al capdavant, revalidaria la victòria de la federació i governaria quatre anys més.

Els governs Entesa – PSC i el conflicte de Can Doro

El 1999, un pacte post-electoral entre dos partits d'esquerres, va acabar amb l'hegemonia de CiU a la Casa de la Vila. Antoni Soy (Entesa) es convertia en alcalde després d'un pacte amb el PSC que pregonava el doble objectiu de modernitzar la gestió municipal i establir una nova relació més transparent i dialogant entre govern i poble. Però aquell nou diàleg que perseguia el govern topà amb un escull anomenat ‘Can Doro’.

El 14 de febrer de 2002 l'equip de govern presentava un projecte que afectava Can Doro i la Velcro i que preveia fer una plaça, un centre cívic – casal d'avis, nous habitatges i un aparcament subterrani. A més, situava la Font de Sant Domingo a nivell de carrer. La proposta rebia, inicialment, el vist-i-plau dels partits que en aquell moment estaven a l'oposició: CiU i PP. Un any més tard, amb l'objectiu d'aturar el projecte, naixia la Plataforma en Defensa del Centre Històric. En aquest context, Can Doro es convertí en un dels eixos centrals de les eleccions municipals del 2003. Els comicis van donar la victòria a l'Entesa, que novament formà govern amb els socialistes. Per a tots dos partits el triomf a les urnes els legitimava per tirar endavant el projecte. Però, al carrer, s'enduriren les protestes liderades per la Plataforma fins al punt d'arribar a l'ocupació de la masia de Cal Guardià i a organitzar una manifestació. Finalment, l'11 de març de 2005 comencen el treballs d'enderroc de la zona de Can Doro.

El conflicte de Can Doro deixà al govern tocat i, lluny de recuperar-se, va quedar sobrepassat pel descontentament ciutadà generat per dos projectes més. Per una banda, el cost astronòmic que anava generant la rehabilitació d'un equipament com La Sala. I, per l'altra, la redacció del nou Pla General d'Urbanisme. El document defensat per Entesa i PSC contenia alguns punts polèmics que van tornar a portar la gent al carrer: la desaparició de les cases del MOPU, la construcció d'habitatges a la zona del camp de futbol i la construcció d'habitatges al marge esquerre de la riera a tocar de Mataró.

2007: La irrupció de Tots per Argentona

La dura oposició que el govern de l'Entesa i PSC havien tingut tant al consistori com al carrer va prendre forma en una plataforma d'electors de caràcter assembleari que s'anomenà Tots per Argentona. En el si d'aquesta formació hi confluïren argentonins d'ascendència política molt diversa que escolliren a Pep Masó com a candidat a l'alcaldia. Tots per Argentona va aconseguir reunir les cinc-centes signatures necessàries per poder-se constituir en plataforma d'electors i, un cop davant les urnes, va  arrasar aconseguint sis regidors. Després de setmanes de negociacions, CiU els donava la governabilitat entrant al govern. ERC també votava la investidura del nou alcalde però preferia quedar-se al marge.

Dos anys després el govern de Tots per Argentona i CiU continua treballant no sense dificultats. Enmig d'un greu context de crisi econòmica té plantejats: Can Doro, La Velcro, l'eix comercial, La Sala, el PGOUM, El Collell... La feina no s'acaba per al conjunt d'homes i dones que treballen pel futur d'Argentona.

Bibliografia consultada: Fets i gent del meu poble: Argentona, Jaume Arenas i Mauri / Butlletí municipal d'Argentona Cap de creus / Núm. 9 de la revista Fonts, Centre d'Estudis Argentonins / A l'aguait. Full d'informació de l’època electoral (1983)