Inici: Gràcies per la propina

Un somni és un lloc imprecís, l'escapada momentània d'un present incert. En qualsevol cas, aquella vesprada d'hivern de 1992 maldava per situar-me en el lloc inconcret del pasat mentre el meu germà llegia arrapapat al sofà, prop de la xemeneia. Un degoteig lent en el sostre de la cuina advertia que al carrer plovia profusament. Els dies grisos de fred i pluja la casa recuperava la vellesa centenària d'una llarga, vulnerable existència. M'agradava la casa tot i mancar-li un estil definit. Les diferents reformes operades sobre espais originàriament rurals es barrejaven amb altres d'improvisats segons les conveniències de cada època. S'hi afegia, a més, el particular gust decoratiu del meu germà, críptic més que crític, que anteposava sovint el confort funcional a l'estètica prescindint del respecte a un conjunt que, si bé no era d'un alt valor arquitectònic, mereixia una certa gentilesa. Però això, ara, no tenia gaire importància: l'endemà enderrocaríem la casa i n'edificaríem una de nova.

Torrent, Ferran. Gràcies per la propina. Columna Jove, 104. Desena edició, 2003.

Capítol I: Xafarderia

Em notava el cos cansat: les mans de cuir, els peus de plom,el cap volàtil. M'ofegava una frustració cap a mi mateix,cap a la meva capacitat de sentir llàstima i nostàlgia, perquè en aquells tres últims dies no havia aprofitat els racons de les estances que m'havien acollit durant els meus setze, gairebé disset anys. Qui digués que no ho havia intentat podria ser titllat de mentider sense cap recança, però ja em conec i la intenció no fa l'acte. Sabia que quan els murs de les meves vivències fossin enderrocats, sosllevats, arraconats i destruïts, aquests no s'endurien res que jo necessités en el meu present immediat.

Tot i així, encara tenia temps fins a l'endemà per a poder refugiar-me en els records que no em robaven llàgrimes, amb l'esperança d'omplir-me de tristor, d'una tristor que segons tots els teòrics, m'havia de destarotar la ment. La panxa se'm queixava de fam, però el meu germà, immers en la seva lectura, demostrava la seva passivitat envers a aixecar-se i preparar-me res per menjar.

Evidentment l'entenia: jo hauria fet el mateix, així que vaig desplegar les cames, em vaig posar d'empeus i em vaig moure disposat a olorar menjar. La cuina era una de les parts més pròpies de la casa: ni petita ni gran, de sostre alt i finestres lluminoses, orientades al petit jardinet. Les seves parets i el mantell de la taula la feien veure d'un color verd, un verd que es transmetia en l'ambient i semblava tenyir la bombeta vella de la paret de la taula.

Les nits de pluja, el terra de marbre refredava els peus i el paper de les parets feia tuf d'humit, però conviure amb aquestes característiques durant una vida feia que olorant aquesta olor a resclosit moll, et sentissis còmodament adoptat per l'aire de l'habitació. Vaig obrir la nevera que en la seva joventut havia estat blanca i plena, i en vaig treure un parell d'ous. Els vaig deixar damunt el marbre de la cuina i vaig anar als armaris de damunt els fogons, que gairebé mudaven la pintura, i en vaig agafar un dels últims gots que hi haviem deixat, un got marró transparent: color a cafè aigualit. Vaig obtenir una forquilla dels calaixos de sota la pica, vaig posar la paella als fogons, seguidament obrint la clau de pas del gas, vaig encendre un llumí i vaig prendre el gas: la paella anava escalfant el rajolinet d'oli que li havia proporcionat mentre jo batia els ous i em feia la truita. Intentava recordar pas per pas el lloc dels coberts, la forma de l'aixeta, l'estampat de les cortines, la forma de les cadires i la textura dels coixins.

Canviàvem la casa i amb ella, molts dels mobles antics anirien a l'abocador: l'endemà de bon matí els de la deixalleria vindrien a destriar armaris, cadires, i mobles útils dels massa demacrats, i els aprofitables serien venuts de nou per un preu que no comprava la seva experiència. Era una decisió que no m'agradava, i així l'havia fet saber, però el meu germà havia estat clar: els mobles no. Era un servei que no feien habitualment els de la deixalleria, però uns quants bitllets fan miracles, i els nostres miracles feia poc que havien començat.

Els diners els havia trobat la Clara un dia que va vindre a dormir a casa: la companya del meu germà era més xafardera que nosaltres dos junts, i es sabia els racons de la casa molt millor que qualsevol. No en vaig voler saber massa, dels diners. Implicaven tot el que tenia en aquells moments, però la meva indiferència els odiava. Em canviarien la rutina, la forma de la meva existència... i això, en aquells moments, jo no ho podia agrair. Vaig buidar el got a la paella i amb la forquilla vaig escurar-lo. A fora, la pluja continuava caient sobre moll, aniquilant la pols. Mai podria comparar el meu art culinari amb el de l'Ignasi, però aquella va ser una de les millors truites que he fet mai.

Capítol II: La Fura

Són fets i fets que ens marquen o ens desmarquen de l'existència. Vivia amb l'objectiu d'escoltar aquella música en aquell moment, i l'enderrocament de la casa va ser un silenci absolut. Es podria dir perfectament que jo, en aquella època, era un existencialista pessimista: em maleïa a mi mateix per voler allò que rossegava amb mots abjectes. No entenia res, no desitjava res, no aconseguia res. Era un procés d'adolescència massa típic i tòpic com per voler-lo acceptar, però tanmateix, m'esporuguia moure un dit per por d'acabar enfonsat. El cercle viciós de la rutina em recorria les venes.

Inconformista empedreït, valorava el valor valorat i menjava el menjar mastegat. Què en vaig treure, d'això? El saber el desagraïment i la vena que duem als ulls. La música més clara que he arribat a escoltar va ser el dia que vaig haver d'acomiadar-me de la meva autosuficiència. No vaig morir, evidentment aquestes línies no neixen del cel, però quants cops ho vaig arribar a desitjar. Pudia tot jo a mort, em podria i denigrava per dins amb la voluntat mateixa. A tot això, però, hi puc arribar més tard i per altres vies.

L'Ignasi em repassava amunt i avall, amb uns ulls increïblement desorbitats. Si hagués volgut fondre'm amb la mirada, faria estona que jauria a terra, desfet com la xocolata al sol. Les gotes d'aigua del sostre queien una rere l'altre, humitejant la moqueta, florint el terra de verdet. Justament davallaven entre tots dos. Què en sabia jo, dels instints? Just i necessari per a la supervivència. Va repassar l'habitació amb un cop d'ull i em va escorcollar de nou.
- Creus que s'hi pot fer alguna cosa?
- En principi sí, és senzillament arreglar la canonada culpable i prou. Si vol, però, podem arreglar-li el sostre i la moqueta. No serà massa car i s'estalviarà el trucar especialistes o mullar-se vostè les mans’.

Van quedar-se tres dies escorcollant i recreant l'habitació. Jo m'estava a la dels convidats, amb un llit més petit, on naixia olor a resclosit i uns llençols humits. La gran reserva de vànoves de la família va salvar-me de la pulmonia. Era una habitació fosca, tètrica, amb una petita finestra que donava a un celobert. Hi trucaven cada cop que necessitaven alguna cosa i jo els contestava des de darrere les parets, sense obrir cap porta. Tot i així, quan qui venia a trucar era l'Ignasi, les portes s'obrien i m'ho comunicaven tot amb un posat seriós, de treballador cansat, sense perdre l'autoritat que regalava la seva presència. La part de la moqueta renovada va quedar d'un color més viu, desentonant. Quan van haver acabar les obres de les goteres, va deixar la seva direcció per si passava res més. Evidentment, el telèfon de l'empresa jo ja el tenia.

 -Has escoltat mai l'anècdota dels ocells del cau?
-T'estava parlant... No, no l'he escoltat mai. Tu m'escoltes, a mi?
-La mare ocell i la seva petita cria, acabada de néixer feia dues setmanes, habitaven un petit cau entre les roques, un petit forat amagat que els resguardava de l'aire i els amagava de possibles depredadors. Un dia la mare va anar a buscar alguna presa deixant el fill al cau, i una fura, no es sap com, va arribar fins al cau tan poc accessible i va atacar el petit ocell. El va destrossar sencer i se'l va empassar trosset a trosset. De sobte, la mare va entrar al cau ràpidament, guiada per l'olor de l'indesitjat inquilí, i al veure la fura paint va obrir-la en canal amb les seves urpes d'ocell carronyaire i va cruspir-se-la en cinc minuts.
-Els ocells carronyaires mengen carronya, no maten. Ho fas expressament o t'agrada ignorar-me?.
-Només aquest fet et sembla curiós? Com hi va arribar, la fura?
-És una història, una anècdota. La fura podria haver sortit de dins l'ocell si haguessis volgut.
-Però va vindre de fora. A més a més: la mare va obrir la fura en canal i se la va menjar, com no va poder notar que s'estava menjant el seu fill? S'estava menjant la seva cria, aquella per a qui caçava.
-Devia estar enrabiat i només pensava en la venjança! Ignasi...
-La mare havia marxat amb tota confiança deixant el fill al cau. Just al tornar havia ensumat una olor no familiar i s'havia espavilat a entrar. Havia trobat la fura satisfeta i l'havia matat, menjant-se-la després. La mare s'estava menjant carn de la seva carn barrejada amb carn de fura satisfeta. No et preguntes com va dormir la mare ocell, aquella nit?
-Com?
Fa estona que t'escolto. Havia apagat el foc i s'asseia a la cadira de la cuina. Les estovalles es van moure quan les seves cames les van bressolar.

Capítol III: Voràgine d'inici

 Els pantalons eren xops i pesaven, se m'arrapaven als genolls i em refredaven els turmells. Les mans, en una combinació morada, vermella i blanca perdien la sensibilitat a cada minut. Estirat al meu costat jeia l'Ignasi. Les seves mans eren tan o més fredes que les meves, tot i que en ell predominava el blanc al morat. (T'has podrit per dins, t'has podrit per dins i ara em llences al terra per a que maduri més ràpidament ). Ho tacava tot amb llàgrimes i sanglots, un camp de batalla d'aigua salada i àcid sulfúric. Li veia els pantalons bruts, sense color, xops d'humitat. L'olor a verdet em feia néixer molsa a les fosses nassals. Petites petxines anaven caient una a una de la meva butxaca, arrebossades de sorra d'estiu. Una flaira marítima es va començar a escampar per les quatre parets.

Taques d'humitat ho ensopien tot. (Tanta humitat ens estovarà, Ignasi. Sóc el seu objectiu. L'habitació, la cuina, i ara el petit jardí de ciment. Però em quedo amb tu, Fura. Amb tu, i tu amb mi) . El terra, sembrat de bitllets i monedes, creava un terreny tou. Sortíem sovint. M'havia explicat tots els segons existits i continuava fent-ho. Un divendres rere un altre anava esmicolant la rutina. Engrunava la pols i evaporava la puja. Quina bona feina que feia, vaig resumir.

–Va, explica'm què passa. Desgrano la mandarina per tu, ja ho saps -. Dia rere dia, vostè rere vostè. Qui m'omplia més? Ja no hi havia flors als forats.

-L'herència ens assegura tot el que tenim, Ignasi, perquè no et quedes?

Primera escena de la futura voràgine. Camps, gespa, llum de fanal, seda índia, cotó xinès, imperi del Carrer Gral que fa cantonada amb Carrer Llacuna, aigua, espurna de llum i llamps. Així doncs, ja era part nostra. Les obres van fixar data, però el desallotjament no es va dur mai a terme. Mon germà era impacient i jove, amb ganes de viure i amb clares perspectives de futur, però la voluntat no sempre és factible. Jo, amb tot el que duia a dins com un préssec demacrat, només volia aprendre. El gran problema sempre ha estat la borrosa identificació dels estats: què sents, què pots sentir i què et sembla que pots sentir. Els caixetins que englobaven els graus sentimentals duien forats i eren opacs, i jo tot just aprenia a fer-los translúcids i a tapar amb fusta forats d'acer.

L'Ignasi va ser qui me'n va ensenyar, tot i que no estigui orgullós de dir-ho. Ell era el pou i jo la tapa. L'aigua eren ocells. Qui calla mana. Després dels camps, l'espígol, el sol, la secor, l'apreci i la calma, la pluja rodona, circular i puntual ens va escanyar. Quin descobriment, la respiració! Quin descobriment, la vomitiva cultura personal! Mala sort, les esposes les vam tancar a l'ensumar-nos i la clau se la menjà l'Ocell Carronyaire. Breument se'n podria anomenar cansament, esgotament, desgast mental.

Extensament, esput. Però estàvem fets de saliva i les ganes ens podien, el passat ens consumia i les promeses ens perjuraven eterns. Què passa quan no es pot frenar? Nosaltres vam acabar en una habitació buida que ens va fer de llar fins que vam estar tallats com la llet. Què en queda, de dos espectres imponents un cop se'ls ha robat ser? Tu, Joan, entén-me. No era ni per consciència ni per voluntat. El deliri és objecte de repudi i d'odi, però deixa'm recomanar-te que no opinis sense haver delirat. Jo seia d'esquena a la paret grogosa, amb estampats d'ombres, com els núvols. Has mirat mai els núvols, Joan? Tots els núvols tenen forma pròpia, tots! Fins i tot, si vols, pots trobar el color Goscomfuig. Però on hi veuràs més caràcters és al turonet de la plana. Si t'estires a la seva gespa, olores la seva fruita i et mulles la samarreta d'humitat, els núvols et miraran a tu, tot sovint recriminant-te no formar part del cel. L'ignasi m'escanyava amb la mirada. De tan mort que era, les mans van abandonar el morat i es deixà caure blanc.

Capítol IV

Feia temps que ell estava amb mi, i poc temps que jo estava amb ell. Sincerament, l'evocació del temps personal mai havia estat una bona característica personal, però ens vam vendre i comprar. I què en pensava jo sempre va ser el misteri. Les finestres del carrer eren altes, antigues, amb vidrieres quadrades i fusta estellada. Els barrots que les abraçaven eren ben rovellats. Caminava per la vorera saltejant les rajoles: les rodones les trepitjo, les llises no. Quina irrealitat envoltava els sentits, quina poca constància de les coses. La percepció de la proximitat era variable i m'eixordava la respiració. Com sempre, l'Ignasi m'atrapava la mà i em relaxava amb els dits aspres. Les finestres altes i estellades no s'acabaven. Cap cot, no podia saludar el cel. La força va oprimir la seva mà i la va transformar. Vermella, blanca, color a circulació. I de sobte, vaig parar de destrossar-la. No podia evitar el plor. No podia. El coll m'ofegava i m'oprimia el pit en una tibantor que s'estenia enllà. I quan se'm congelessin els dits dels peus què? Em vaig abandonar al terra. Ell, al meu costat. I el soroll del silenci. Tant silenci em pressionava les orelles. Pressió, pressió, pressió. Quan s'esquerdaran, els timpans? Aviat, siusplau. Va obrir la porta i em va fer passar endins. Sabia on era, sabia cap a on havia de caminar, però no ho vaig fer. M'havia venut l'iniciativa a preu de crisi. Em va guiar fins al lavabo, em va posar en remull i em va eixugar els ulls amb una tovallola que feia olor a ell. Quina devoció, vaig pensar. Un nadó plorava en la llunyania i m'encomanava la pena. L'endemà era persona i vivia. Vaig demanar-li perdó i el vaig acariciar. Les galtes de l'Ignasi recuperaven el color. Vaig sortir a comprar. Realment aquell barri no s'havia modernitzat. Encara existia l'adroguer i la xarcuteria amb els mateixos propietaris i les mateixes mosses que et despatxaven. Per perdre's, però, no n'hi havia de millors. Havent comprat el dinar per tots quatre, vaig desviar-me plaça Rèvols amunt, per anar directe al pou. Què hi feia, un pou, al mig d'una petita ciutat? N'hi havien tantes, de respostes, a aquesta pregunta! La sortida dels pobres, el cul de sac de la comarca, l'atorgador de la fortuna! Un pou sense aigua, sec com les ametlles. Un pou per reflexionar sense ressons humits. Hi vaig llençar set grans d'arròs i vaig fugir corrents de l'eco. En arribar estava tot suat. Vaig entrar a la cuina (que seguia amb els seus mobles blancs, la nevera sense color original i la lluminositat de la bombeta), vaig deixar la compra al marbre i vaig enfonsar-me en la meva habitació. Com sempre, va trucar al cap de poc. Va entrar, em va abraçar i va neguitar-me encara més. Fura, Fura, Fura, Fura! Fú! La jerra era trencada al terra, tota l'aigua humitejava el quadrat que em feia de dormitori. Els calaixos, buits, havien empaperat el terra. Tots dos al racó de l'habitació deixavem de respirar, però en diferents estats. Què passava, durant els trànsits? Jo no ho podia saber, em deia l'Ignasi. Era el millor. Però aquell cop el millor li havia prohibit la vida. Els pantalons eren xops i pesaven, se m'arrapaven als genolls i em refredaven els turmells. Les mans, en una combinació morada, vermella i blanca perdien la sensibilitat a cada minut. Estirat al meu costat jeia l'Ignasi. Les seves mans eren tan o més fredes que les meves, tot i que en ell predominava el blanc al morat. Va entrar el meu germà. Callà durant una setmana. Què busques, Fura, què busques? Ens hem menjat sense tindre en compte la importància de l'ordre. Què busques, Fura? Que t'ofegues? La meva inconsciència t'ha matat, què vol dir, el el conscient? Vens?