Potser perquè hi som immersos, perquè el dia a dia ens impedeix agafar prou perspectiva, no ens acabem d'adonar de la transcendència del moment històric que estem vivint, el període que ens durà de la postautonomia a la preindependència, uns divuit mesos apassionants.
Després d'un inici d'any amb el país pendent d'un fil, el compromís va acabar imposant-se i les forces que defensem la independència vàrem arribar a una solució política satisfactòria. Tothom va aflacar, tothom va cedir i, en conseqüència, tothom hi ha sortit guanyant, el país abans que ningú.
La nostra formació, en l’àmbit nacional, va patir tant com qui més, però hem aconseguit mantenir-nos units i hem integrat els desacords interns per fer-ne motiu de reflexions profitoses, la primera de les quals és reforçar la nostra convicció que parlant la gent s'entén.
Hi ha mots que, pel seu mal ús, acaben perdent el sentit. Darrerament, sona com mai la paraula diàleg, però es dóna la paradoxa que qui més la diu és qui menys la practica, dibuixant línies vermelles o, directament, fent veure que l'altre no hi és. Però la gent ho veu, i se n'adona, i se'n riu de la barra còsmica que ho empastifa tot. I es malfia, amb raó, de la classe política.
Naturalment, hi som inclosos. I, com que ho sabem, hem de respondre amb fets, i no amb xerrameca. D'aquí que, de seguida que ha estat possible, ens hem obert a posar-nos d'acord amb ERC, un aliat natural, per eixamplar el govern municipal i dotar-lo d'estabilitat.
Com és comprensible, la suma de forces ha de multiplicar la nostra eficàcia, perquè ens uneix el mateix diagnòstic respecte del que li convé al nostre poble, tant si interpretem la paraula en sentit literal com si ens referim al conjunt de catalans. Perquè el cor de les dues realitats, l'argentonina i la catalana, a nosaltres ens batega a l'uníson. Una vila més lliure i justa en un país més lliure i just.
