L'obra de Duncan Macmillan dóna veu, a través de dos personatges imperfectes però profundament humans, a una generació per la qual la incertesa és una forma de vida.

“Pulmons és la història d'una conversa. Un dia, tot comprant mobles, una parella es troba inesperadament discutint si haurien de començar a intentar tenir fills o no. Sóc una bona persona? Seré un bon pare? Quina mena de món heretaran els nostres fills? És intel•ligent o necessari dur al món encara una altra persona? Com més intel•ligents som, més difícils són de contestar aquestes preguntes i més ridículs semblem per intentar lidiar-hi. L'obra no té acotacions, però comença amb algunes instruccions sobre com hauria de ser representada: “Aquesta obra ha estat escrita per ser representada en un escenari despullat. No hi ha ni escenografia, ni mobles, ni utilleria, ni mímica. No hi ha canvis de vestuari. La llum i el so no haurien de ser utilitzats per indicar cap canvi de temps o de lloc

Es tracta d'un repte enorme per a un director perquè demana molta habilitat i confiança treballar sense la caixa d'eines habitual i fer la teva mà invisible. També és un acte a la corda fluixa per als dos actors. No hi ha res més que ells. És una oportunitat per veure dos intèrprets extraordinaris sense la maquinària escènica habitual ficant-se pel mig. Ells controlen el ritme, el to, el viatge a través de l'obra. Exigeix resistència física i emocional, una memòria prodigiosa i l'habilitat per escoltar i contestar al moment, no només l'un a l'altre sinó també al públic. D'aquesta manera, és inevitable una funció diferent cada nit. És un ésser viu, que respira. Exigeix que el públic suspengui la seva descreença i utilitzi la imaginació.

Em sembla que és el que el teatre fa millor. No tinc res contra les escenografies o l'utilleria, o contra convencions de llum o de so o qualsevol altra convenció teatral. Tot i així, a Pulmons el que importa és la conversa – aquesta conversa difícil que al final arriba a abraçar tota una vida. Representar-ho de manera realista amb escenografia, canvis de vestuari o utilleria posaria èmfasi en l'aspecte equivocat. Són les paraules, les decisions, els fluxos de consciència, els silencis –això és el que importa. A mi em sembla que quan mantenim aquestes converses recurrents amb gent que estimem, realment tant és on som: podríem estar atrapats en un embús, o estar jaient junts a la banyera, o esperant que comencés una obra de teatre. És la mateixa conversa, simplement hi entres i en surts constantment. És aquesta la sensació que tenim quan hi estem ficats i, per tant, és la sensació que hauríem de tenir quan ho veiem en un escenari. També implica que ens podem moure pel temps i l'espai de manera ràpida i explicar la història d'una manera més immediata, alliberats de la mecànica habitual de l'escenari. L'obra va ser escrita com un repte per als actors, i també com un regal. Espero que gaudiu de Pulmons.”i tingués un fill. Deu mil tones de CO2. Aquest és el pes de la Torre Eiffel. 

Compra la teva entrada