(Monterrey, 2007 Declaració Universal dels Drets Humans Emergents)
“5. El dret a la Resistència, tota comunitat en estat d'opressió, política, econòmica, militar o cultural, té dret a resistir aquesta opressió per tots els mitjans legítims al seu abast i a buscar i rebre en aquesta lluita suport internacional.”
Vivim moments convulsos, polítics presos que són (evidentment) presos polítics, polítics exiliats, rapers perseguits, la separació de poders trencada, mitjans de comunicació treballant (com sempre) al servei del règim del 78, i un llarg etcètera de despropòsits democràtics.
La primera consulta, Arenys de Munt, 13 de setembre de 2009: carrer per fer possible una utopia. Aquell mateix dia comença a gestar-se l'ANC. Manifestacions multitudinàries, cada any, des del 2012: més carrer. El 9N, ho hem vist amb el temps, un bon entrenament: escoles obertes, desobediència. Tothom es prepara. Elna, escoles, carrer, CDR, 1 d'octubre. El dia que durarà anys, a Argentona ens organitzem entre totes, la dignitat guanya i obrim les portes dels col·legis. 3 d'octubre: solidaritat amb les veïnes apallissades de Dosrius; aconseguim aturar el país. Dubtes, trucades, despatxos. El 10 d'octubre el gobierno torna a dir que no pensa asseure's a negociar. I el dia 27, el dia que el carrer estava preparat, mai sabrem què hagués passat. El 8 de novembre tornem a aturar el país. Mai normalitzarem l'empresonament de líders civils i polí- tics. I el 21 de desembre, l'independentisme torna a guanyar. Més carrer.
Amb una mirada enrere és fàcil adonar-se que hem mantingut la dignitat gràcies al carrer. Sembla evident que les majors victòries aconseguides, la sobirania, el treball, la dignitat, segueixen en peu, segueixen al carrer. El carrer és el que ens queda quan ens pensem que s'ha acabat tot. Mai hi renunciarem: el carrer com a origen i mitjà de les lluites populars.
Ens veiem. Al carrer.
