Propostes
Publicat el 26.08.2021
Exposició: Didier Lourenço entre tintes
Del 17 de setembre a l'1 de novembre de 2021
  • Dates: 
    Del 17 de setembre a l'1 de novembre de 2021
  • Horari: 
    Dimarts a divendres de 10 a 14 h i de 16 a 20 h / Dissabtes d'11 a 14 h i de 17 a 20 h / Diumenges i festius d'11 a 14 h
  • Lloc: 
    Museu del Càntir d'Argentona
  • Organitza:
    Museu del Càntir d'Argentona
  • Preu: 
    gratuït
  • Web: 
    http://www.museucantir.org
  • El Museu del Càntir d'Argentona presenta una exposició de l'artista Didier Lourenço, amb les seves litografies intimistes i imaginatives basades en l'ésser humà i les seves emocions i on destaquen les textures i els colors

    Fa Lourenço
    Lourenço no explica històries, encomana estats d'esperit. Les seves ubiqües protagonistes, de vegades acomodades en un sofà, d'altres en bicicleta, revelen plenitud. La plenitud quotidiana de qui habita el present, l'aquí i l'ara.
    Davant seu, no cal que ens preguntem qui és aquesta noia que ens torna la mirada, lliure de preocupacions; sabem que som nosaltres mateixos per dins.
    El rostre de la noia, així com molts dels elements que es repeteixen en les obres de
    Lourenço, són el resultat d'una lenta destil·lació. I no parlo només de l'evolució de l'obra d'aquest autor, em refereixo a la història de l'art contemporani. Com va escriure Newton: “si he pogut veure més enllà és perquè em vaig enfilar al coll de gegants”.
    El rostre de la “noia de Lourenço” és fill del cubisme sintètic de Picasso, el seu tractament del color –què gran, el Titan Rojo Escarlata!– conté la joie de vivre i la filosofia d'un Matisse filtrat per David Hockney. El seu extraordinari sentit de la composició –figures lleugerament desplaçades a la dreta– és hereu del suprematisme de Malèvitx, la relació felina abeura en Balthus, i la profunditat de camp és hereva de Cézanne, el primer pintor que va renunciar als artificis de la perspectiva per adaptar-se a la bidimensionalitat de la tela.
    Podríem seguir enumerant l'ADN plàstic d'un artista que, com tots els artistes, no ha aparegut per generació espontània. El més interessant, però, són els elements que el fan tan particular i, alhora, universal.
    Fixem-nos en les seves multituds urbanes: gent que va d'ací a d'allà sense mirar-se, alguns a peu, d'altres en bicicleta, hi ha qui passeja el gos. Són figures geometritzades, poc
    personalitzades, cadascú va per ell... i tot i això es tracta d'una obra amable. Poder passejar per la ciutat fent la teva, sense sotmetre't a l'escrutini dels altres –com passa en alguns pobles–, és un acte de llibertat. De fet, les democràcies modernes basen la llibertat en el dret a la intimitat.
    I encara un detall que no és gratuït: en alguna d'aquestes multituds, hi passa la “noia de Lourenço” en bicicleta i ens torna la mirada. Es tracta d'un recurs que ja empraven els
    renaixentistes italians per establir connexió amb l'espectador.
    I us preguntareu, què hi ha d'íntim i personal en anar en bicicleta? Lourenço m'ho aclareix: “si miro el món quan vaig a peu, tot és massa lent i avorrit. Quan vaig en cotxe no puc fruir el paisatge. Per a mi, la velocitat ideal és quan vas en bicicleta”.
    Intento definir les sensacions que em produeix l'obra de Lourenço, i només em venen al cap les paraules de Pepín Bello, el gran amic de Federico García Lorca: “Cuando hablaba Federico, no hacía frío ni calor, hacía Federico”. És quelcom de molt semblant.

    Ricard Mas (membre de l'Associació Internacional de Crítics d'Art)

 
^



AJUNTAMENT D'ARGENTONA

c/ Gran, 59
08310 Argentona
Tel 937 974 900 - Fax 937 970 800