En el discurs inaugural com a president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba dibuixava el seu ideal de país, que havia de ser culte, educat i ben comunicat, amb una llengua en plenitud, i amb escoles, biblioteques, carreteres i telèfons. Per aconseguir-ho calia crear grans institucions culturals i educatives que tinguessin un paper director, i que es complementessin amb una xarxa d'institucions secundàries, tècniques, professionals i d'humanitats en les poblacions catalanes. El Projecte de biblioteques populars, elaborat per Eugeni d'Ors, s'emmirallava en el model angloamericà de biblioteca pública i tenia una clara vocació social; seguia també l'estratègia apuntada per Prat, amb la Biblioteca de Catalunya com a centre d'una xarxa de biblioteques populars que s'havia d'estendre per tot Catalunya amb l'objectiu de donar mitjans de coneixement a la població i contribuir a millorar la cultura del país.
El projecte de biblioteques s'aprova el 1915, i tot seguit es posen en marxa els mecanismes per implantar-lo, començant per la creació de l'Escola de Bibliotecàries que en formarà el personal. Les primeres biblioteques s'inauguren el 1918, sota la presidència de Josep Puig i Cadafalch que, després de la destitució d'Eugeni d'Ors, té l'encert de confiar la direcció de la xarxa a Jordi Rubió. En el balanç final, les realitzacions van quedar molt lluny de les expectatives a causa de l'escassetat de recursos del govern regional. Tanmateix, el projecte estava ben fonamentat i va ser la base per continuar construint el sistema durant la Generalitat republicana; després, ni la postguerra ni el franquisme no van acabar amb la xarxa, si més no a la província de Barcelona, on va sobreviure i va créixer. L'actual sistema català de biblioteca pública, amb unes quatre-centes biblioteques i una dotzena de bibliobusos, deriva directament i sense interrupció del projecte de la Mancomunitat i en segueix els principis bàsics.
