Fa un any vivíem immersos en una tardor inquieta. Una tardor que va canviar moltes coses del nostre món polític, però sobretot, una tardor que va canviar moltes coses dins nostre.
Aquell 1 d'octubre va aplegar moltes persones a la defensa d'un referèndum que havia empès el poble i que només el poble podia garantir. I ho vam fer. Juntes, junts. Aquest esperit de poble, que s'havia anat forjant en altres episodis dels últims anys, des de la primera consulta del 2009 a Argentona, i des de molt abans, va viure un moment transcendental. Contra la repressió, contra un estat antidemocràtic, contra la violència policial i política, la gent va sortir al carrer.
No va ser la primera vegada que sortíem al carrer, ni tampoc va ser l’última. Els fets s'anaven encadenant i la repressió anava creixent. Llavors van venir la presó, l'exili i les citacions judicials. Avui, això encara dura.
Aquella tardor tan intensa també va fragmentar el govern del nostre poble. Les posicions eren tan allunyades davant la situació política catalana, que el govern va seguir sense el PSC i es va quedar en minoria al Ple Municipal.
És imprescindible tenir memòria, per entendre l'origen de les nostres lluites i els nostres conflictes. És necessari que recordem l'esperança que respiràvem aquella tardor, per seguir trepitjant el carrer amb la voluntat inequívoca de guanyar cotes de llibertat cada dia més altes. Un any després, sembla que de vegades ens n'oblidem. I no aconseguirem que les persones preses i exiliades tornin a casa si deixem que l'estat espanyol guanyi aquesta bruta batalla contra la democràcia i els drets col·lectius.
Que la presó i l'exili no ens facin oblidar que la nostra lluita segueix sent la d'un poble que humilment vol ser lliure. Que la lluita antirepressiva no eclipsi allò que vam començar: construir un país lliure. Que la repressió no ens esborri l'horitzó.
