Han arribat 20 refugiats a Catalunya, 140 a tot l'estat, i pot ser que arribin a 500 a l'estiu... dels 17.000 que hi havia el compromís de rebre. Després d'una guerra cruel que fa 3 anys que dura, amb la que Espanya fa un bon calaix, molt bo, entre barrats de filferro i armes. Una guerra que ha provocat 6 milions de desplaçats, 2 a l'interior de la mateixa Síria –que ja havia acollit iraquians–, i 4 milions a fora.
En aquest èxode hem vist morir 3.185 persones al mediterrani entre maig del 2015 i maig del 2016. Tan sols el 2016, tancant vies, n'han mort 1.475. La reacció d'Europa, fora d'Alemanya inicialment, ha estat canviar els estatuts i tancar fronteres; també bombardejar les barques dels mafiosos, pretendre decidir pels sirians i adoptar una postura ben lluny de la mediació. El 2016, 194.611 persones que fugien de la guerra han arribat a Europa, no més enllà de Grècia. D'aquestes 1.718 han estat reubicades.
La resta anirà cap a Turquia, país que aniquila els kurds sense cap vergonya i empresona periodistes.
Un terrible ball de xifres que és per sí sol esfereïdor. Cal haver-hi estat, als camps de Grècia per exemple, per adonar-se de què és «l'acollida» europea.
L'Europa dels drets humans recorda massa els camps de «l'acollida» francesa als «refugiats» republicans del 1939, encerclats entre els filferros i el mar. I és ínfima si la comparem amb l'acollida de Líban, Jordània, Egipte, Aràbia Saudí, Marroc, fins i tot Turquia.
Lluitarem sense descans per exigir que s'accelerin els tràmits i que acabi el patiment d'aquesta gent que busca asil amb raons sobrades. Perquè cal anarlos a buscar ja, cal complir els compromisos ja, cal acabar amb aquesta vergonya ja. No és suficient dir «no en el meu nom».
Impressions d'una argentonina que recentment ha estat al camp d'Idomeni.
